En aquest pasdoble es contempla la serra com una frontera que no divideix terres, sinó sorolls. Són els sorolls interns del món contemporani, aquells que ens impedeixen escoltar-nos i trobar calma. Als seus vessants, els pobles vibren amb el ritme inquiet del món actual, però al seu cim només regna un silenci antic que actua com un vel protector. És en eixa franja immòbil, on el murmuri s’apaga i la respiració es fa ampla. El refugi. La serra esdevé així un espai simbòlic: el lloc on el soroll dels dies queda a un costat i, a l’altre, s’obri la possibilitat d’escoltar-se. En el seu silenci, una pau que no separa, sinó que reconcilia.