Sempre que es parla d’un artista que ja no és entre nosaltres, es fa servir una frase molt comú: almenys ens queda la seva obra. I tot i que això és veritat, en el cas del mestre i amic Amando Blanquer Ponsoda(Alcoi, 1935 – València, 2005), no deixa de ser, almenys en el meu cas personal, una mera excusa que pretén mitigar el dolor de la seva absència.