Inici / Curiositats / Sensacions d'Amando Blanquer sobre la marxa cristiana. Camí correcte o equivocat?

Sensacions d'Amando Blanquer sobre la marxa cristiana. Camí correcte o equivocat?

Amando Blanquer Ponsoda, autor de la primera marxa cristiana ALELUYA (1958) va deixar passar més de 30 anys des de la creació de SALMO (1962), segona peça per a les tropes cristianes, fins la composició de la marxa cristiana TINO HERRERA (1994). A més, el Mestre tan sols va arribar a realitzar cinc aportacions al gènere que ell mateix va concebre. Com és possible?

Amando Blanquer i José Rafael Pascual VilaplanaLa resposta es troba en el fet que Blanquer va encetar un nou gènere amb una estètica que no es va continuar, assumpte que probablement li rondara pel cap durant tots eixos anys. Tal com indica el compositor José Rafael Pascual Vilaplana, "Aleluya és un crit de joia, amb una gran litúrgia, carregat de sentiment emocional". A més, sobre SALMO comenta: "Ja el nom fa referència a una part de la litúrgia cristiana. De fet, l'obra té la forma de la salmòdia antifonal a la misa. Hi ha un cor de trompetes i trombons que fan d'antífona, i la resta de la banda és el poble que contesta". Cal senyalar que aquestes dos marxes a penes van tenir èxit al carrer en aquella època.

Realment, la marxa cristiana en sí rep el vist i plau de La Festa en la década dels 70, sobretot amb dos marxes cristianes totalment diferents estèticament: "Bonus Christianus" de José Mª Ferrero Pastor i "Zoraidamir" de José Pérez Vilaplana. És molt probable que per això Amando Blanquer no tornara a realitzar ninguna contribució al gènere fins l'any 1994, quan va compondre TINO HERRERA, totalment diferent a ALELUYA i SALMO. Segons paraules del propi Blanquer: "Tenia la sensació que m'havia equivocat, que no era eixe el camí".

Pascual Vilaplana assegura: "És possible que s'haguera equivocat, com també és possible que els que ens havíem equivocat després erem els demés". De fet, Blanquer tenia eixa sensació perquè l'evolució de la marxa cristiana no va tenir en compte els origes que ell mateix havia proposat. Siga com siga, José Rafael indica que "és una cosa de la que el mestre mai volia parlar".

Al final la marxa cristiana ha sofrit una diversificació tan ampla, amb recorreguts tan diferents e influències tan diverses, que no sabem en quin punt estariem ara si el Mestre haguera elegit un altre camí, o si en realitat l'elecció d'un o altre haguera importat molt.

*Article escrit en base a la conferència "La música en la festa de moros i cristians, un patrimoni cultural contemporàni" de José Rafael Pascual Vilaplana.