Funcionalitat i expressió artística (Per Ramón García i Soler)

Des de temps immemorials la Música ha servit com un mitjà d'expressió dels sentiments més recòndits de l'ànima humana. Mostra evident dona la cultura grega de la importància de les arts, i especialment de la Música, per a la integritat espiritual de les persones. Els grecs van ser qui van batejar l'art dels sons amb el substantiu "mousikh, mousika" (Mousiké, Mousiká), que a més a més englobava sota la seua accepció tot tipus de manifestacions relacionades amb "l'Art de les Muses", es a dir: música, cant; dansa, ball; poesia; formació espiritual, educació superior, cultura i ciència.

Després de reflexionar sobre el que era i representava la Música per als grecs resulta paradoxal pensar que, després de quasi tres mil anys, en la nostra Federació de Societats Musicals encara estiguen fent "batalletes" sobre si els cors, les dolçaines o qualsevol grup social que professe el noble Art de les Muses pot pertànyer o no a ella.

Centrant-se en el títol de l'article i assolint el que s'ha exposat abans, m'agradaria fer unes consideracions sobre la creació, interpretació i raó de ser de la Música de Festa, concretament de la escrita per als Moros i Cristians:
De tots és sabut que aquest tipus de música té, inequívocament, una vessant funcional, és a dir: compleix una funció específica dins el panorama socio-cultural en general, i festiu en particular. El fet de que una manifestació festiva, religiosa o cultural precise d'unes composicions musicals va lligat als mateixos orígens de la humanitat, i els Moros i Cristians no en son una excepció. El gènere fester, com tots els demés, ha sofert una evolució des de finals del s. XIX fins els nostres dies, sent huí en dia un gènere totalment viu en constant renovació. Amés d'estar creat exclusivament per a la banda i naixcut al sí de les nostres comarques.

Atenent aquests antecedents, també resulta paradoxal el maltractament que, de vegades, es fa de les obres festeres al carrer. Escoltar una entrada de Moros i Cristians pot resultar una vertadera tortura auditiva, fet que s'agreuja si l'oient és l'autor de la partitura. Els compositors que escrivim per a la festa dediquem hores, dies i mesos per a que el resultat siga bell i compleixca la seua única missió: enaltir l'ànima humana. Son infinitat d'elements els que han provocat aquesta realitat. Sols m'agradaria citar els que, segons la meua opinió, tindrien una solució a curt termini, sent optimista i atenent a la conscienciació que poc a poc va assolint el mon de les bandes i els festers.

El tema més urgent és la interpretació al carrer. Sense atendre al tema de les plantilles, crec que si és podria aconseguir reduir, en el sentit policial de la paraula, els "herois" o "supermans", que no més fan que demostrar la seua capacitat pulmonar, tenint com a única premissa la força bruta, i com objectiu sonar més fort que el del costat, com si de una competició és tractara. Amés de modificar la partitura, canviant ritmes i octavant línies melòdiques. El pitjor de tot és que, quan s'acaba l'actuació entre ells és vanaglorien dient: Hem arrasat!, Ho hem fet tot pols!. I per confirmar, tant descabellada filosofia sobre la nostra música, els festers encara és trenquen les mans aplaudint. Tot açò sense nomenar el "circ" en que s'ha convertit la secció de percussió en les entrades.

Tenint en compte aquesta realitat l'obra que s'interpreta i el seu autor estan en últim lloc. Els directors i juntes directives de les bandes son els primers que han de conscienciar als músics en el respecte a la partitura, en benefici d'ells mateix i de la festa.

Per una altra banda els encarregats de contractació de les bandes han de saber dir que no a certes propostes deshonestes per part dels festers. Qui sap de música son els músics, i per tant son ells els que saben quantes trompetes, trombons, clarinets, bombos, timbals..., son necessaris per a interpretar una obra en concret. A mi no me s'ocorreria dir-li al metge que va a operar-me quantes dosis d'anestèsia m'ha d'administrar, o si ha d'utilitzar aquest o d'altre bisturí. El problema és que, fins ara en la música, no s'ha mort ningú per negligència interpretativa.

Sincerament pense que en menys de trenta músics no es pot interpretar dignament cap obra festera al carrer. I a partir d'aquest nombre s'haurà de tindre present l'equilibri de les seccions, la qual cosa sols pot arribar a bon fi després d'un exhaustiu anàlisi de la partitura a interpretar. També caldria tindre present que tan poc aconsellable és reduir la plantilla a menys de trenta com passar-se'n de vuitanta o vuitanta cinc. En aquestes xifres el so comença a dissoldres per raons acústiques i el grup perd la unitat.

Respecte a les noves tendències que han aparegut en els últims anys, i apostant fort per la renovació estètica de la nostra música sols espere que, els atrevits compositors que tots ja coneguem i d'altres que van arribant, continuem desafiant l'equilibri i enteresa de les nostres esquadres, sols d'aquesta manera la música festera passarà a la categoria d'ART. Perquè l'Art no es Art si no evoluciona. També espere que la història de la nostra música pose en el seu lloc a qui tinga que posar.
Per als que escrivim, es quasi millor no pensar en això. D'aquesta manera les nostres creacions son més sinceres i, conseqüentment, més originals. Repte absolut per als vertaders creadors.

Els intèrprets hem de creure que la música de Moros i Cristians és una manifestació artística, que ens serveix com a expressió dels nostres sentiments, mitjançant la voluntat estètica de l'autor. I a més a més compleix una funció dins d'una representació teatral, de la que som, al mateix temps, un element inseparable.

Serveisquen aquestes paraules de l'insigne violoncel·lista Pau Casals com una sincera reflexió per a tot aquell que te la capacitat i l'orgull d'interpretar una creació musical:
"El treball de l'intèrpret i la seua valoració consisteixen en apropar-se tot el possible al sentit profund de la música que interpreta; sentit profund que en una gran obra ofereix una rica complexitat, i que els signes escrits sols transmeten incompletament. L'ecxecutant, vulga o no, és un intèrpret i solament redescobreix l'obra mitjançant la seua personalitat. La ecxecució deu proporcionar a l'obra la plenitud de la existència sensible i convertir en real la seua existència ideal." (J. M. Corredor, Conversaciones con Pablo Casals)